Com ho gestionen les autoritats

         L'hindi és, juntament amb l’anglès, un dels dos idiomes oficials del país. No obstant,  trobem altres vint-i-dos llengües cooficials perquè cada un dels vint-i-huit estats determina la seua pròpia a partir d'elles.

Cal dir que és el segon idioma més parlat al món, després del xinés mandarí. El parlen com a primera llengua entre 500 i 680 milions de persones (dades de l’any 2008). Com a segona llengua, hi ha entre 120 i 225 milions de parlants (dades del 1999) entre els no nadius de l'hindi estàndard, i els de l'hindi estàndard més l'urdú, segons SIL Ethnologue. De tots els parlants sols 182 milions són nadius (Ethnologue 2013).

                        

Així doncs, l'hindi estàndard, juntament amb l’anglès, és l’idioma utilitzat per l'administració del govern central. Per tant, en tractar-se d’un idioma oficial, és utilitzat tant a l’ensenyament com a la política, cultura o mitjans de comunicació, entre d’altres. A la religió s’utilitza el sànscrit,  l’idioma de les escriptures sagrades o vedes. D’altra banda trobem que l’anglès s’ha adoptat com la llengua utilitzada en cercles més cultes, en l'àmbit científic, tècnic i polític. L'idioma de les "altes" esferes i habitual en assumptes d'estat.

L’Índia és un país amb una realitat social molt complexa, directament determinada per la seua herència cultural, les conseqüències del colonialisme britànic o la coexistència de diferents religions (hinduisme i islamisme majoritàriament, però també altres com el cristianisme, budisme, sikhisme, judaisme, jainisme, etc.). A aquesta variada composició social cal afegir un tret característic com és el sistema de castes. Aquest comporta la divisió de la societat en quatre estrats o castes, que presenten al seu torn una infinitat de subdivisions dins cada un d’ells.  Tot i que la Constitució índia prohibeix la discriminació per raons de casta,  el sistema està profundament arrelat dins les tradicions del poble indi, de tal manera que determina tot un mode de relacions jeràrquiques preestablertes entre ells, on destaquen estrictes regles d’endogàmia,  normes concretes de comportament per a cada una d’elles, i la impossibilitat d’alterar o modificar la casta a la qual cada persona pertany, i que ve donada per naixement (Fundación Vicente Ferrer 2013).